Educació i moviment

Per tal de determinar si el moviment es educatiu o no, hem elaborat un díptic per parelles en el que hem buscat arguments en favor i en contra de l’educació en el moviment.

 Aquest es el de Jose Luis Carrion i meu:

Per que el moviment es educatiu?

En primer lloc devem destacar que per a que el moviment sigui educatiu deu tenir una justificació i una intencionalitat.

El moviment ens permet treballar valors educatius com per exemple la voluntat, la obediència, l’honestedat, o la justícia. Tots aquests aspectes tindran un caràcter intrínsec donat que es quelcom que fem per pròpia voluntat.

Les relacions personals, el comportament en grup, aprenentatges mentals o les respostes emocionals son aspectes intrínsecs que també treballem amb el moviment. Quan estem dins d’un grup en un joc o esport el moviment ens “educa” a l’hora de cooperar amb els demés, de buscar solucions mentalment a les situacions de joc que s’estan creant o amb el nivell d’afecte que tenim amb cadascun dels nostres companys.

Per altra banda, un exemple de caràcter extrínsec, podria ser el córrer rere un lladre per evitar que et robi les teves pertinències, carrera que t’ha ensenyat el moviment però que no estava dissenyada per a aquesta situació concreta, així podem dir que aquest es un altre aspecte que aprenem amb el moviment.

Un altre exemple del que el moviment ens educa de manera extrínseca podria ser a l’hora de treballar dia a dia amb els companys de treball, per a que tot vaja com te que anar i complir els objectius marcats. Per a aquest aspecte ens ajudaria enormement l’obediència o les relacions personals que he aprés amb el moviment, o inclús el que anomenem en l’esport “assignació de rols”, en la que cadascú fa una part del treball que es la que millor se li dona i que ajuntant-la amb la dels companys fa que el treball tingui èxit.

Un aspecte molt important del moviment, encara que ja l’hem nomenat mes cap a dalt, es que no es limita sols a lo físic, sinó que també a la part intel·lectual, i es que tota activitat física requereix d’una operació intel·lectual prèvia i alguna determinació de voluntat. Per tant el moviment es educatiu quan nosaltres li assignem una valoració per treballar aspectes com els ja mencionats que permetin millorar o modificar algun comportament, i que es realitzi en condicions morals acceptables.

Per que el moviment no es educatiu?

Així com valor positiu del moviment respecte a l’educació podria ser la socialització, comportament i sentiment de grup, integració... devem ser conscients de que aquests aspectes també poden tenir el seu costat negatiu. Així, en lloc d’integració, podem parlar de marginació, discriminació exclusió... valors que poden ser realment negatius per a un xiquet particularment així com també per a un adult.

D’altra manera, no sentir-se bé realitzant l’activitat física, es a dir, no sentir-se integrat, deriva la majoria de vegades en sentiments de por cap a la tasca, desconcert, avorriment... en definitiva, una experiència poc plaentera.

Devem tenir molt en compte aquest aspectes negatius de la pràctica física respecte a l’educació i intentar evitar que succeeixin.

El moviment pot no ser educatiu quan les interaccions al seu voltant no son favorables. Si el moviment s’està realitzant en condicions de violència, sexisme, marginació, entre altres, no es pot parlar d’una tasca educativa perquè no se està donant una situació educativa. Un altre dels valors no educatius del moviment es l’afany per guanyar en el que moltes voltes està implícit en menyspreu del rival, l’equip, agressivitat, trampes...

Com hem mencionat anteriorment quan es educatiu el moviment, no es educatiu quan no té una intencionalitat de treball en condret sinó que es deixa la tasca de costat, pel que no es determina si implica coneixement, moralitat... en definitiva, valors.

Joc i educació

Com ja sabem, en l’educació física, quasi tots els temes s’aborden mitjançant els jocs, però ens hem parat a pensar si aquests son educatius? Aquest estiu passat, he tingut la sort de poder treballar amb xiquets de 4 a 12 anys en una escola d’estiu i he pogut veure problemàtiques que els jocs poden presentar.

Per un costat trobem el tema de la competitivitat, en la majoria dels jocs que es plantegen durant una sessió existeix en major o menor mesura cert grau de competitivitat ja que d’aquesta manera se li a l’activitat un plus de dinamisme. Però per altra banda, açò pot portar a que els alumnes menys hàbils passin a un segon plànol o que pràcticament no tinguin participació ja que els mes hàbils els discriminen.

Per altra banda trobem l’exclusió, tema que anirà molt relacionat amb la competitivitat, hi gran quantitat de jocs utilitzats tradicionalment en el que apareix l’exclusió, si et maten t’asseus... aquest tipus de jocs també afavoreixen la participació dels mes hàbils mentre que no deixen progressar als que ho son menys.

Per últim m’agradaria parlar de la intencionalitat. Moltes vegades plantegem els jocs per el simple fet de que els alumnes estiguin entretinguts (jugar per jugar). Però des del punt de vista educatiu aquests tenen que tenir uns objectius determinats que han d’anar sempre renyits amb els dos temes plantejats anteriorment de manera que els alumnes a mes de jugar, obtinguin uns valors.

D’aquesta manera podem dir que per a que el joc sigui educatiu ha de complir certs requisits, com hem dit anteriorment, ha de tenir una intencionalitat. Aquest objectiu, des del meu punt de vista deuria ser inculcar als alumnes uns valors d’igualtat, companyerisme, cooperació... però sempre sense oblidar que el joc, per ser-ho ha de tenir un component lúdic, pot ser aquí es on es trobi la gran problemàtica del joc educatiu ja que es complicat aconseguir que tots els xiquets es diverteixin a l’hora que aprenen.

Professors

En classe, Victor ha proposat un tema que m’ha paregut molt interessant, aquest era recordar els professors que hem tingut al llarg de la nostra vida com a alumnes, des de preescolar, fins a l’actualitat i d’aquesta manera veure quins han sigut els professors que mes ens han marcat o que mes ens han ajudat en la nostra educació. Jo concretament vaig a parlar d’una professora que vaig tindre en l’institut, si no recordo mal, en quart de la ESO.

Recordo a aquesta professora no ja per els continguts que donàvem en classe o perquè l’assignatura d’educació física m’agradi especialment, sinó per la implicació que ella tenia amb tots els seus alumnes i amb l’assignatura. Aquesta professora, encara tan sols haver-la tingut un any per motius de convalidaciós (ja que jo en batxiller convalidava l’assignatura d’educació física), es va preocupar per la meva educació i per la dels meus companys durant aquests anys preguntant-nos com ens anava i aconsellant-nos quan teníem problemes amb algun aspecte de l’educació. En certa manera podria dir que es ella, junt amb ma mare, la que em va fer decidir-me per els estudis que actualment estic cursant, ja que es el meu referent professional dins i fora de les aules. 

D'aquesta manera m'agradaría agrair-li tot el que va fer per mi durant els últims anys de la meva educació secundaria.

Que es educar? Fernando Savater

El catedràtic en filosofia Fernando Savater ens parla en el pròleg i en el capítol 2 del seu llibre “¿que es educar?” sobre el poc mèrit i respecte que se’ls dona als mestres. Sent conscient de que per a poder donar una opinió rigorosament vàlida i argumentada me es necessària molta mes informació i coneixement d’aquest àmbit de l’educació, afirmo estar d’acord amb moltes de les afirmacions que l’autor senyala. Em vaig a centrar en el tema del rebuig que hi ha cap a la figura del mestre, sobre tot en els primers nivells d’ensenyament, infravalorant tant els seus estudis, com el seu treball, ja que crec que la gent no es para a pensar sobre el problema de l’educació actual.

Puc entendre que la gent no es pari a pensar que a lo millor, el problema no està en l’eficàcia i preparació dels mestres, sinó en tot el pla educatiu que hi ha rere aquests. Cada vegada que es produeix un canvi de govern, juguen amb les lleis educatives en funció dels seus interessos, principalment econòmics.

En primer lloc, tantes reformes no es una senyal de que hi haja mes interès per l’educació i els problemes que trobem en ella. Es un problema de no saber fer les coses correctament i plantejar-se uns objectius i procediments coherents que donin lloc a un bon ensenyament i per tant a una futura societat millor preparada. Ara, alb em PP en el poder es realitzen certes reformes, les quals el PSOE no comparteix, pel que quan aquest torni al poder tornaran a canviar-les. Tots els canvis afirmen lo que Savater menciona en el pròleg del llibre de una societat exigent, perquè demanem millorar i ser eficients, però de manera desorientada, perquè els òrgans que actualment decideixen sobre el programa educatiu son incapaços de posar-se d’acord i deixar els seus interessos polítics de costat amb el fi de solucionar un problema comú.

Em pareix lògic que el treball dels mestres siga entès com quelcom mediocre, ja que la gent que no vol profunditzar mes en el tema educatiu, el que veu es el treball dels professors, i no la mala gestió que hi pot haver darrere.

Que poden fer aquests professors si cada cert temps se’ls canvien tant els objectius com els materials i mètodes de realitzar el seu treball? En lloc d’ocupar el seu temps en analitzar d’una forma o una altra la metodologia d’ensenyament que emprar, per donar les classes de la millor manera possible i per tant millorar com a docents, deuen ocupar el seu temps en adaptar els seus programes constantment als canvis del estat.

Tal es el problema del funcionament de la educació, que fa poc es va confirmar que España te una mitja intel·lectual en lectura i matemàtiques inferior a tots els països d’Europa excepte Itàlia.

Mal de escuela

Esta entrada va dedicada a parlar sobre que m'ha aportat llegir "mal de escuela". Personalment, al principi m'ha costat un poc agafar el fil de la lectura ja que hi ha canvis dràstics del present al passat, canvis de tema... Però, una vegada arribats al final de la lectura i els meus companys hem preguntaven si m’havia agradat, o m’havia paregut entretingut, hem vaig veure capaç de contestar i inclús d’analitzar varies escenes que m’havien cridat la atenció. D’aquesta manera hem vaig sentir molt orgullós perquè vaig entendre que finalment si que havia comprés la lectura i el que l’autor volia expressar amb aquesta.

A més, veig el llibre molt adequat per a l’assignatura en concret com per a la carrera en general. Parla de temes que jo mai m’havia plantejat. Ja que mai m’havia parat a pensar per que aquells mals alumnes actuaven d’aquella forma i com es podien sentir. No es que “Mal de escuela” em digui que se comporten de d’una manera per un motiu determinat, però si es cert que mitjançant l’experiència personal del autor s’aporta un altre punt de vista i alguns motius del perquè de aquesta actitud.

Un altre tema que tampoc havia pensat mai i que sincerament em porta mals de cap, es el de les mares. Sempre havia pensat en que es que quan ma mare va a parlar amb el professor i aquest li ha de resoldre dubtes, aquest no tan sols te que resoldre els dubtes de ma mare, sinó els de totes les mares i els de tots els alumnes. D’aquesta manera entenc lo difícil que es aquesta professió així com fins al punt que hauríem d’admirar-la.

Per finalitzar, puc dir que aquest llibre m’ha sorprès gratament, no pensava que em faria pensar tant, que seria una lectura més, però no ha sigut així. Realment tracta temes importants i de forma molt personal que tractaré de tindre en compte a partir d’ara. Crec que es un llibre realment bo, perquè no està dedicat a resoldre problemes d’una manera determinada, sinó que et presenta diferents situacions que cadascú es pot emportar al seu terreny, i això em resulta molt interessant.